El meu doctor Camarasa
Soci d'Honor de la SCB - Barcelona, 15/11/2022

El meu doctor Camarasa (15/11/2022 18:40-45)

Bona tarda, president, membres del consell directiu i socis presents. Agraeixo l’oportunitat que m’ofereix la Societat de Biologia per a presentar en Josep Maria Camarasa en el seu nomenament com a soci d’honor. Mostrar-ne la idoneïtat és per a mi un privilegi. El vaig conèixer l’any 1991 en incorporar-me a l’equip editorial de l’obra Biosfera, de la qual Camarasa n’era el director adjunt i a la que després m’hi tornaré a referir. Des d’aleshores, amb més o menys continuïtat, he mantingut contacte professional amb ell.

Tot i la brevetat d’aquest text, des del primer moment em va emergir un títol com un pop-up: «El meu doctor Camarasa»; salvant les diferències, rememora aquell que ell mateix va escriure per homenatjar en Pere Babot i Boixeda, intitulat «El meu doctor Babot». Va ser de la mà d’en Babot que el 1966 en Josep Maria va conèixer la Societat de Biologia de Barcelona, 3 anys després de la represa en la clandestinitat. Babot li va donar la feina d’«oficial de Secretaria». Entre les seves tasques, hi havia la de preparar les trameses postals i distribuir-les per diferents bústies de la ciutat, no fos cas que durant la trobada científica els detinguessin per associació il·lícita. En va ingressar com a soci estudiant el 1967, quan hi havia més socis metges que biòlegs; i s’obria la porta que hi hagués més socis estudiants que ordinaris.

La feina diària a la Societat de Biologia i la carrera no li van impedir de comprometre’s en afers més socials. Com en la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants i prendre part en la Caputxinada. O de participar en la Nova Cançó dins el Grup de Folk (1967-1968), que s’inspirava en la cançó anglosaxona.

Va participar en la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana, on, amb en Ramon Folch i Guillen —de qui havia estat company de despatx al Departament de Botànica quan hi havia una Secció de Biològiques en la Facultat de Ciències — buidaven llibres per localitzar «biòlegs» i naturalistes que mereixessin una entrada biogràfica. I completava les llistes de noms vulgars de plantes i fongs, segons criteri de Francesc Masclans i Oriol de Bolòs.

Com els temps anaven canviant, l’«oficial de secretaria» va acabar essent un dels llicenciats en Ciències Biològiques més joves (1968). En haver complert fent la mili, es va casar amb la seva incondicional companya, l’antropòloga i etnògrafa Maria Dolors Llopart. Van marxar a Montpeller, on en Josep Maria es va diplomar en Ecologia Vegetal a la Université des Sciences et Techniques du Languedoc.

En retornar a Barcelona va reprendre el seu compromís amb la Societat de Biologia. El curs 1973-74, quan Ramon Parés va succeir Josep Trueta en la presidència del consell directiu, i en Babot n’era el secretari general, es va crear una figura per donar-li suport, que va ocupar Camarasa i encara existeix: la de vicesecretari. En retirar-se Babot, va fer de secretari general, i després de tresorer.

Com molts altres socis, en Josep Maria també va ingressar a la única filial més antiga que l’IEC, la Institució Catalana d’Història Natural, que el 1972 reprenia la seva activitat i amb la qual la nostra societat va establir uns vincles que encara perduren. Quan el 1977 es va crear la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT), també s’hi va involucrar.

Perquè en la seva vida activa —si es pot dir així, ja que només descansa en ocasió d’algun ensurt de salut del que, per fortuna per a tots plegats, s’ha pogut recuperar bé— va treballar en afers relacionats amb els recursos naturals i la planificació territorial, tant des de la recerca com des de la gestió. Primer des de la Corporació Metropolitana i més endavant, des de la Generalitat Provisional de Tarradellas. Camarasa ha estat una de les persones que van introduir a Catalunya les tècniques de percepció remota i sistemes d’informació geogràfica.

Ara bé, el que interessa profundament a en Josep Maria és la història de la ciència als Països Catalans. Per això va dur una tercera vida paral·lela. Ja que el 1967, pràcticament des de l’inici de la seva relació amb l’Institut, va ser investigador en el Grup de Treball d’Història de la Ciència de l’IEC, que va codirigir amb Antoni Roca-Rosell. Posteriorment, amb altres historiadors, el 1991 van fundar la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, una altra filial. Camarasa i Roca-Rosell en van ser els dos primers presidents. També van ser editors dels dos volums «Ciència i tècnica als països catalans: una aproximació biogràfica », obra referent per qualsevol que vulgui conèixer els personatges rellevants dels darrers 140 anys de la nostra història científica.

En l’entretant, Camarasa havia llegit la seva tesi, al contingut de la qual va donar forma de llibre el mateix 1989 sota el títol: Botànica i botànics dels països catalans.

Des del 1991 fins 98 va codirigir amb Ramon Folch l’obra «Biosfera. Els humans en els àmbits ecològics del món», en l’equip de la qual em va reclutar. Les traduccions a l’anglès, l’alemany i el japonès l’han feta l’obra científica publicada inicialment en català amb més projecció internacional.

En retornar a la seva plaça a l’administració, a banda d’estudiar models d’estructures nacionals de recerca, va dirigir també la revista Coneixement i Societat. Si busquem les seves pròpies publicacions en la base Dialnet trobem:

• 51 articles de revistes
• 12 col·laboracions en obres col·lectives
• 7 Llibres
• 1 tesi
• i la coordinació de 3 obres

Gràcies a aquestes publicacions hem conegut històries de la Il·lustració a Catalunya; la dels apotecaris Salvador o com es pescava. També va rescatar protagonistes de les brillants tres primeres dècades del segle 20 per a la fisiologia a Barcelona. Qui eren i quina feina van fer personatges com Ramon Turró, Pere Domingo, August Pi i Sunyer, Rossend Carrasco i Formiguera, que va inocular insulina per tractar la diabetis a Barcelona, primer lloc de l’Europa continental; Leandre Cervera, Jesús Bellido… una generació que poc després hauria d’afrontar la diàspora o l’exili interior. Alguns dels articles es poden trobar a les revistes de la Societat: Omnis Cellula i Treballs, de les quals en vaig ser editora.

Més darrerament, i sobre tot des de la seva jubilació, ha treballat en una biografia de Carl Faust, creador del jardí Marimurtra de Blanes i mecenes de la ciència a Catalunya. Faust va afavorir els inicis de la recerca professional del qui després seria l’ecòleg més il·lustre, Ramon Margalef. Fa poc JM ha publicat les cartes que van intercanviar aquests dos personatges crucials per la ciència, no només catalana, sinó internacional.

També ha escrit sobre institucions. Com ara el llibre Cent anys de passió per la natura. Una història de la Institució Catalana d’Història Natural, 1899-1999, publicat l’any 2000. I del propi Institut el 2007, l’any que va fer el centenari. No es pot trobar la mateixa diligència en el cas dels Cent anys de Biologia, la història de la SCB, que va ser redactats el 2012, per Oriol Casasses, en Josep Maria, jo mateixa i Clara Florensa. Només n’està publicat el primer volum. Pel centenari també va ser assessor del documental, Lluitant per la vida, realitzat a TV3 per Felip Solé, en el qual en Jordi Barquinero i jo mateixa vam tenir el privilegi de participar.

D’en Josep Maria n’aprenem molt tots el qui el tractem; és capaç de respondre qualsevol pregunta relacionada amb la història de la ciència o amb la ciutat de Barcelona. És el reflex que ha professat la seva professió de biòleg i historiador de la ciència amb minuciositat, discreció i una gran capacitat de treball rigorós. I que va aplicar la recomanació d’August Pi i Sunyer, fundador i primer president de la Societat de Biologia:

Treballem cada dia, treballem modestament, treballem austerament.

Espero haver mostrat com n’és d’idoni fer soci d’honor de la Societat Catalana de Biologia en Josep Maria Camarasa i Castillo. Entre altres raons, coneix millor que ningú el recorregut de l’entitat, no per la seva faceta d’historiador de la ciència, que també, sinó perquè la pot relatar en primera persona des de la represa.

Vull que les meves darreres paraules repesquin les que ell mateix va escriure per concloure el text «el meu Doctor Babot» on reprenia al seu torn les d’Antonio Machado: en Josep Maria Camarasa i Castillo és un home «en el millor sentit de la paraula, bo».