Revista Reàlia d’Humanitats
La ciència és un dels guanys més interessants de la nostra espècie. Però comprendre’n els conceptes i els mètodes no és pas fàcil, vol un esforç. Jacques Monod afirmava que “les tècniques de la ciència moderna superen l’enteniment de la major part de les persones i són per ells causa d’humiliació permanent”.
D’altra banda, i en el seu moment, Galileu argumentava que mai no havia trobat ningú tan ignorant que no pogués aprendre alguna cosa. A més, comprendre perquè les coses són com són i no d’una altra manera és gratificant, fa clamar l’Eureka.
De l’interès per desenvolupar la cultura científica del públic se’n diu, en anglès, popularitzar (popularize); en francès, vulgaritzar (vulgarizer); en castellà i català, divulgar; d’orígens etimològics equivalents. Alguns pensadors defensen, però, que la ciència no s’ha de divulgar com tampoc no es divulguen la música o l’art contemporanis. Músics i artistes plàstics pretenen que el ciutadà s’acosti fent un petit esforç; esforç que serà recompensat amb el gaudi de la comprensió.
El 1951, Warren Weaver, aleshores president de l’American Association for the Advancement of Science, exposava un argument per justificar la divulgació de la ciència: “La manca de comprensió de la ciència és perillosa tant per a la ciència com per al públic; si no hi ha aquest engranatge social els científics no tindran la llibertat, la comprensió i el recolzament necessaris per al desenvolupament imaginatiu i vigorós“. Així, la convicció de la immediata postguerra va moure alguns científics a comunicar els nous descobriments, les noves teories que superaven les anteriors a un públic no expert. Malgrat aquesta disposició, els primers divulgadors procedents de l’acadèmia, com ara Isaac Asimov o Carl Sagan, no van ser ben vistos pels seus col·legues.
Uns anys més tard, però, de la pròpia comunitat científica va sorgir una altra raó: atès que l’aparició a la premsa dels avenços assolits repercutia en l’atorgament de finançament públic, els científics van acabar concloent que no era tan dolent que apareguessin a la premsa notícies sobre el seu camp. Avui, a més, es defensa la divulgació d’informació per raons de transparència. Transparència no deguda només al fet que la recerca científica es finança amb diners públics, sinó també perquè cal saber quin coneixement se n’obté i, sobretot, com s’aplica. Aquestes decisions no les poden prendre els científics tot sols: cal una participació ciutadana.
Però, com ja s’ha dit, la quantitat d’informació acumulada i la manca d’esperit crític fomenten la desconfiança. Segons Isaac Asimov: “l’aspecte més trist de la vida en aquests moments és que la ciència recull coneixement molt més ràpid del que la societat saviesa“. Per això, el paper més important que han de jugar els comunicadors per defensar-se de la implantació del dogma és fer comprendre el funcionament de la ciència: el mètode científic. El mateix Miguel de Unamuno a El sentit tràgic de la vida deia que la veritable ciència ensenya, sobretot, a dubtar i a reconèixer-se ignorant.
D’altra banda, per tal que el públic conegui i opini cal que entengui que la ciència no és infal·lible. “El coneixement científic és un corpus d’afirmacions en diversos graus de certesa: algunes més insegures, altres gairebé segures, cap absolutament certa“, deia Richard Feynman. Segons Indro Montanelli “la formació d’una opinió pública és la condició fonamental del funcionament d’una democràcia“. Ja tenim, doncs, una altra banda per abordar-la.
Cristina Junyent és doctora en biologia. Actualment és redactora de ciència per al programa REDES (TV2) i col·labora en diversos projectes de difusió científica de la Societat Catalana de Biologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.
