Els naturalistes sempre havien volgut classificar els objectes de la natura i posar-los-hi nom. Tot i que el segle IV aC, Aristòtil havia escrit la primera classificació d’animals amb criteris científics, els naturalistes europeus del segle XVIII encara tenien veritables problemes per entendre’s quan parlaven d’un ésser viu concret. Sobre tot, per les descobertes d’animals i plantes exòtics en un món cada dia més extens. Aleshores es va produir un corrent per mirar de solucionar el problema de comprendre l’organització de la natura. El suec Carl von Linné va refer la classificació i fa atorgar un nom específic binomial a cada ésser viu, que encara sobreviu fins avui i amb els quals els científics s’entenen.
La bona pensada de Linné
Linné va estudiar com havien classificat la natura altres naturalistes abans que ell. Aristòtil havia proposat grups per graus de similitud creixent, uns dins dels altres, com en nines russes, fins a arribar a gènere i espècie. El naturalista anglès John Ray, el 1668 havia definit el criteri més fiable per a descriure una espècie: la filiació, allò que determina que les espècies siguin inalterables: mai una espècie (un perer) no neix de la llavor d’una altra espècie (un om), i viceversa. És a dir, la capacitat de reproducció.
La bona pensada de Linné va ser proposar un sistema només amb dos noms per nomenar els animals i les plantes, però que donava força informació. El primer nom corresponia al gènere i era el mateix en espècies properes. El segon nom corresponia a l’espècie, al nom de pila, aquell pel qual es coneixia l’ésser viu. Va descriure el seu mètode als llibres Genera plantarum (1737) i Species plantarum (1753). Davant d’un organisme viu el sistema linneà de nomenclatura obliga a trobar parentius, per a posar-li el cognom, alhora que fixar-se en les característiques particulars, per posar-li el nom.
Cognoms i noms podien ser comuns (Pinus, Canis, Rana), descriptius (Hippopotamus, fetida, longissima, dulcis, nana, aquatilis, sylvestris), mitològics (Daphnia, Saturnia), geogràfics (armeniaca, persica, canariensis, madagascariensis, novahollandiae), personals (margalefii, gutierrezia, darwinii) i molts d’altres. Fruites que mengem d’espècies del mateix gènere (Prunus) són l’ametller (P. dulcis) el cirerer (P. avium), l’albercoquer (P. armeniaca), el presseguer (P. persica), la prunera (P. domestica), l’aranyoner (P. spinosa). Donar nom a la natura va ser fonamental per a comprendre la gran diversitat de la vida.
Biografia de Carl Linné
Carl Linné va néixer a Rashalt, un poble del sud de Suècia el 1707; era fill d’un pastor protestant que tenia un jardí ple de plantes medicinals. L’afició del jove Linné a les plantes el feia faltar sovint a l’escola, cosa que va fer que el declaressin inepte per als estudis seriosos i el va fer anar d’aprenent d’un sabater. Per sort, un metge de l’entorn el va descobrir i va aconseguir anar a estudiar botànica a Lund. Més tard va passar a Uppsala, on va acabar tenint la càtedra de botànica el 1741. Abans, però, havia fet un viatge per estudiar la flora de Lapònia i també avia publicat els llibres més importants de la seva carrera: Systema Naturae (1735), Fundamenta botanica (1736), Genera plantarum (1737) i Species plantarum (1753). Va ser un personatge molt treballador que va consagrar la seva vida a la classificació dels animals i de les plantes, a l’ensenyament de la Botànica i a la reorganització del Jardí Botànic. Linné va morir el 1778 i està enterrat a la catedral d’Uppsala.
