Cristina Junyent
07/03/2025 – Institut d’Estudis Catalans
Benvolgudes i benvolguts, equip de govern i membres de l’IEC, socis i sòcies de les societats filials en especial de les científiques que avui han volgut ser presents. I tots els qui ens acompanyeu. Sóc Cristina Junyent, sòcia de la SCB des de 1989 o més. Ja sóc emèrita!
Durant molts anys m’he dedicat, i em dedico encara, a la divulgació, que inclou fer visibles les dones a la ciència, tasca que avui ens ateny. És per tant, un honor per a mi conduir aquest acte.
En primer lloc estrenarem un audiovisual que explica qui era la botànica i farmacèutica Creu Casas, on hi surt, entre d’altres persones, el periodista científic Xavier Duran (present a la sala) i autor de la biografia publicada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació l’any 2004.
Enguany, el premi Creu Casas ha estat atorgat a Mercè Piqueras a partir de la candidatura presentada per l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) de la qual en formem part moltes i molts divulgadors i periodistes científics.
Vaig coincidir amb Mercè Piqueras al Consell Directiu de la Societat de Biologia, quan vaig entrar com a secretària general. Si és cert que va ser ella qui va donar el meu nom per formar-ne part, com em van dir, mai no li agrairé mai prou. Feia un parell d’anys que ella n’era vocal de lexicografia, i per tant, encarregada de la redacció del full Què Cal Saber.
Quan en Josep Maria Camarasa em va oferir de col·laborar en la historia de la SCB, pel centenari, em van correspondre els darrers anys. Vaig voler donar veu pròpia als diversos membres que havien passat pel Consell Directiu.Mercè Piqueras em va escriure un text deliciós que malauradament ha romàs inèdit i que traspua el seu profund amor per la precisió lingüística i terminològica, i la seva forma de ser.
«La primavera de 1995 els mitjans de comunicació van parlar durant setmanes d’un conflicte entre l’Estat espanyol i Canadà per la pesca d’un peix (el Reinhardtius hippoglossoides, de la família dels pleuronèctids) que en castellà rep el nom de fletán. Atès que és un peix que no viu en els nostres mars ni era conegut abans en els nostres mercats, aquesta espècie no tenia un nom popular en català per anomenar-la. Alguns mitjans van començar a dir-ne ‘rémol’, d’aquell peix, cosa que era un error perquè ‘rèmol’ és el nom popular d’una altra espècie que viu a les nostres aigües: Scophtalmus rhombus.
Aquesta confusió en la nomenclatura d’un peix tan mediàtic aquell any va ser el punt de partida del meu pas per la vocalia de Lexicografia de la Societat Catalana de Biologia, que vaig ocupar de 1995 a 2001, succeint Xavier Pons en el càrrec.
El primer full Què cal saber? que vaig preparar (el número 88) estava dedicat a aclarir l’esmentat embolic terminològic. I qui ho va aclarir va ser Jordi Lleonart, que em va proporcionar la informació sobre el terme que el TERMCAT va proposar per anomenar aquell peix (‘halibut negre’) i sobre aspectes d’ictiologia relacionats amb aquesta espècie i el nostre rèmol.»
«El darrer full que vaig preparar va ser el núm. 152, de juny de 2001, sobre el trastorn horari (jet lag).
Els temes que vaig tractar durant aquells anys van ser molt variats, com també la manera d’enfocar-los. En alguns casos, el calendari era el pretext per a la tria d’un tema: ous per la Candelera, herbes aromàtiques per Sant Ponç, la pluja també a la primavera, orxata a l’estiu, vi i bolets a la tardor, galls i pollastres per Nadal.
El Premi Nobel o temes que eren d’actualitat als mitjans —com el cas de l’halibut negre— eren motiu per fer-ne un full.
També en vaig dedicar alguns a termes que la gent usa erròniament, bé perquè se’n confon el sentit, bé perquè han estat introduïts d’altres llengües fent calcs directes del terme forani sense tenir en compte que el català ja compta amb un terme genuí.»
M’ha semblat que aquest fragment permet fer-se càrrec de la qualitat literària de na Mercè.
