Cristina Junyent
18/11/2025 – Societat Catalana de Biologia
La meva Mercè Piqueras (08/11/2025 18:40-45)
Bona tarda, president de la Societat Catalana de Biologia, membres del consell directiu i socis presents.
Fa tres anys vaig tenir el privilegi de fer la glosa quan vau nomenar soci d’honor —deixeu-m’ho dir així— al meu doctor Camarasa. El títol d’aquella glosa emulava el d’un llibretó seu, El meu doctor Babot, dedicat a un dels puntals que va fer possible la represa de la SCB als anys seixanta. Ara que em demaneu que parli de na Mercè Piqueras, i tenint present que el març passat també vaig tenir l’honor de conduir la seva presentació quan va rebre el premi Creu Casas de l’IEC, crec que puc dir que vinc a presentar la meva Mercè Piqueras. Disculpa’m.
Mercè Piqueras és biòloga. Durant la seva trajectòria professional ha exercit —i continua exercint— de divulgadora, traductora i editora científica. És una persona implicada en causes culturals i socials, especialment en tot allò que té a veure amb dones i la llengua catalana. El seu compromís la va dur a vincular-se activament en la Comissió per a la Igualtat de la Dona del col·lectiu de Dones de les Corts, el seu barri, per la qual cosa l’any 2003 va rebre la Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona.
Estimada i molt vinculada a l’Institut i les seves societats científiques, ha estat vocal de lexicografia de la Societat de Biologia, i vicepresidenta de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Fora de l’Institut, va formar part de la junta de l’Associació Catalana de Comunicació Científica com a vocal, i entre el 2006 i el 2011 la va presidir.
Durant molts anys va ser staff editor de la revista International Microbiology; va formar part del comitè editorial de Treballs de la Societat Catalana de Biologia i de Panacea, dedicada a la traducció en biologia i medicina. També ha format part del jurat dels Premis Maria Aurèlia Capmany i Maria Àngels Rivas Ureña.
Com a divulgadora és co-autora del llibre Orígenes, del big bang al tercer milenio, escrit amb Alfred Giner-Sorolla i publicat per l’editorial Antinea l’any 2000. El 2004 va publicar a Rubes Editorial el llibre Cròniques de l’altra veritat, que va obtenir el Premi Literatura Científica 2004 atorgat per la Fundació Catalana per a la Recerca.
Visionària, el llibre comença quan «alarmada per la manca d’investigadors, la Generalitat publica un decret que insta les escoles a dedicar temps de l’horari escolar a familiaritzar els alumnes de secundària amb l’activitat científica. És llavors que els nois i noies d’un institut descobreixen que la ciència és alguna cosa més que una llista de conceptes de les assignatures que fa més «pal» estudiar.»
Moltes de les seves publicacions les podeu trobar a Dialnet. Destaco els seus articles a la revista Mètode, a mitjans com Eco (1997), el Diari de Barcelona Digital (1998–1999), el diari Avui (1999-2006), la revista Planeta Humano (2002) i la revista electrònica enredando; la Vanguardia, l’Ara, el Punt Avui o El Periódico, on ha escrit articles que han contribuït a acostar la ciència a un públic ampli. Des de 2004 manté el blog «La lectora corrent» on escriu sobre ciència, literatura i la vida quotidiana, com un vehicle per a la divulgació. Llegir-la és una delícia i un mestratge d’escriptura.
A més d’haver escrit sobre científics catalans com Joan Oró —i altres figures que han estudiat l’origen de la vida, com James Lovelock— cal subratllar la tria feminista. Entre altres científiques, destaca el seu esforç per divulgar dues grans figures de la biologia del segle XX: Lynn Margulis —coautora de la teoria de Gaia, amb qui Mercè va col·laborar i de qui n’ha difós el pensament— i Rachel Carson, la biòloga marina que va alertar del perill dels plaguicides organoclorats.
Mercè Piqueras s’ha distingit per la defensa de la llengua i la literatura catalanes. Actualment contribueix a la Viquipèdia en català, de la qual n’és crítica, especialment pel biaix de gènere que hi detecta. Per això, es dedica a fer visibles les dones científiques, tant catalanes com d’arreu, millorant les seves biografies.
Personalment, vaig conèixer la Mercè a l’inici dels noranta. Quan el curs 1997-98 calia renovar càrrecs del consell directiu de la societat, va proposar el meu nom, ja sap que li agraeixo. En vaig entrar com a secretària general, ella era vocal de lexicografia, encarregada de la redacció del full Què Cal Saber?. Quan en Josep Maria Camarasa em va oferir col·laborar en la història de la SCB amb motiu del centenari, em van correspondre els darrers anys. Volia donar veu pròpia als diversos membres que havien passat pel Consell Directiu, i Mercè Piqueras em va escriure un text deliciós que traspua el seu profund amor per la precisió lingüística i terminològica, com també la seva manera de ser, text que, malauradament, ha romàs inèdit. Us en llegeixo un fragment:
«La primavera de 1995 els mitjans de comunicació van parlar durant setmanes d’un conflicte entre l’Estat espanyol i Canadà per la pesca d’un peix (el Reinhardtius hippoglossoides, de la família dels pleuronèctids) que en castellà rep el nom de fletán. Atès que és un peix que no viu en els nostres mars ni era conegut abans en els nostres mercats, aquesta espècie no tenia un nom popular en català per anomenar-la. Alguns mitjans van començar a dir-ne ‘rémol’, d’aquell peix, cosa que era un error perquè ‘rèmol’ és el nom popular d’una altra espècie que viu a les nostres aigües: Scophtalmus rhombus.
Aquesta confusió en la nomenclatura d’un peix tan mediàtic aquell any va ser el punt de partida del meu pas per la vocalia de Lexicografia de la Societat Catalana de Biologia, que vaig ocupar de 1995 a 2001, succeint Xavier Pons en el càrrec.
El primer full Què cal saber? que vaig preparar (el número 88) estava dedicat a aclarir l’esmentat embolic terminològic. I qui ho va aclarir va ser Jordi Lleonart, que em va proporcionar la informació sobre el terme que el TERMCAT va proposar per anomenar aquell peix (‘halibut negre’) i sobre aspectes d’ictiologia relacionats amb aquesta espècie i el nostre rèmol.»
«El darrer full que vaig preparar va ser el núm. 152, de juny de 2001, sobre el trastorn horari (jet lag).
Els temes que vaig tractar durant aquells anys van ser molt variats, com també la manera d’enfocar-los. En alguns casos, el calendari era el pretext per a la tria d’un tema: ous per la Candelera, herbes aromàtiques per Sant Ponç, la pluja també a la primavera, orxata a l’estiu, vi i bolets a la tardor, galls i pollastres per Nadal. El Premi Nobel o temes que eren d’actualitat als mitjans —com el cas de l’halibut negre— eren motiu per fer-ne un full.
També en vaig dedicar alguns a termes que la gent usa erròniament, bé perquè se’n confon el sentit, bé perquè han estat introduïts d’altres llengües fent calcs directes del terme forani sense tenir en compte que el català ja compta amb un terme genuí.»
Per la seva precisió i la seva generositat en difondre la ciència en llengua catalana, no és estrany que el consell directiu de la Societat Catalana de Biologia la nomeni sòcia d’honor. L’enhorabona Mercè per mai no dir que no.
