Avui jugarem al Decide, i alhora que juguem aprendrem i prendrem opinió sobre nanotecnologies.
Com jugarem?
Es munta un equip d’entre quatre i dotze persones (cal fer un únic debat).
Abans de jugar, ens hem de mullar: opinar. En hem de situar entre els qui pensen que el coneixement científic arreglarà tots els mals (els qui en anglès diuen science believers -i nosaltres en podríem dir ‘forofos’-, sense cap esperit crític), els qui hi posarien alguna regulació, fins al desconfiats de qualsevol avenç, com els luddites. Hi caben tots els graus.
Un cop fet, comença pròpiament la primera part del joc, la fase d’informació:
sobre el desplegable que proporciona el kit (un per cada jugador) posem les targetes que triem entre:
– les verdes d’informació sobre la nanotecnologia: la seva recerca, aspectes ètics a tenir en compte…
– les blaves sobre un tema, les possibles aplicacions, els riscos que comporta, aspectes del dret que els podria regular…
Durant la mitja hora següent, cadascú llegeix en veu alta les targetes que té.
Llavors comença la fase de la discussió, que també ha de durar una mitja hora. Si no hi ha gaire discussió es tria una o més targes taronges per afavorir-la. Si durant la discussió sorgeixen nous temes, es poden apuntar a les targes blanques. La discussió ha de ser civilitzada, republicana; si algú no respecte les normes del debat, se li mostra una targeta groga.
En els darrers 20 minuts finals del joc s’ha de trobar una resposta consensuada conjunta al problema que s’ha debatut. Hi ha un imprès que suggereix els punts sobre els quals cal concloure opinions: recerca, funcionament, regulació, ètica… Naturalment, si n’hi ha, es poden fer constar les opinions dispars del grup.
I aleshores, es torna a opinar en el mateix primer full d’opinió, per veure si hi ha hagut canvis de pensament desprès de la partida.
Per acabar, si les opinions del grup s’envien a la web www.playdecide.org, passaran a formar part d’un estudi d’avaluació de l’opinió pública europea i a un recull de suggeriments de la ciutadania. Perquè a aquest joc hi estan jugant alhora persones de tota Europa. Amb les opinions rebudes s’elaborarà un informe, que arribarà als parlamentaris europeus que hagin de fer la legislació sobre nanotecnologies.
Decide és un joc en el que hi poden participar persones que no sàpiguen res sobre el camp, només han de tenir interès. Hi ha jocs preparats sobre proves genètiques, sobre la sida, xenotransplantaments, cèl·lules mare…
Es pot jugar a casa, a l’escola, al bar… Un partida dura uns 80 minuts.
A la pregunta d’en Pla, ‘I això qui ho paga?’ doncs, el joc ha estat promocionat per la Comissió Europea, dins el programa Ciència i Societat. que en dóna suport. I està basat en la idea de Democs, un joc de rol elaborat com el nom indica, per augmentar la participació ciutadana en les decisions relacionades amb el camp científic. En aquest darrer cas hi ha fundacions sense ànim de lucre i el govern britànic.
EXPONANO
A aquest joc es podia jugar en visitar l’exposició EXPONANO, que hi ha hagut a la facultat de Física i Química de la UB, organitzada per les mateixes facultats i el Parc Científic de Barcelona.
En ella s’explica què és això del món de les nanotecnologies. I és una exposició que també es fa alhora als països de la Unió Europea, a fi d’omplir un desconeixement dels europeus sobre les nanotecnologies, mostrat per l’Eurobaròmetre.
Del PUS…
Aquest exemple ens pot fer reflexionar sobre el model de transferència de coneixement científic. D’origen anglosaxó, com en altres ocasions, ens adonem que ens duen avantatge.
El 1985, la British Association, la Royal Institution i la Royal Society, van fundar el Comitè per a la Comprensió Pública de la Ciència (Committee on the Public Understanding of Science, COPUS) com a resposta a un informe de la Royal Society titulat precisament The Public Understanding of Science (La comprensió de la ciència pel públic).
L’ànim del COPUS era fer més assequible i amb rigor als no especialistes el coneixement científic. També oferia eines i mitjans als investigadors per comunicar els resultats de la seva recerca. I va aplegar, entre altres, consells de recerca, universitats, entitats professionals de científics i investigadors, mitjans de comunicació, museus, indústries i altres organitzacions de l’àmbit científic.
A la Universitat d’Oxford es va crear la càtedra Public Understanding of Science, que ocupa Richard Dawkins (El gen egoísta, El rellotger cec…).
… al PEST
Si el COPUS va sorgir de l’informe Bodmer, elaborat per la Royal Society, el programa PEST va sorgir de l’informe Science in Society (Ciència en Societat), un programa ambiciós en què es pretén involucrar la ciutadania, ja que cada cop sembla que les persones estan més preocupades pels descobriments científics: cèl•lules mare, vaques boges, transgènics, teràpia gènica…
I aleshores, es va considerar que el model deficitari, en què el públic és un mer receptor d’informació emesa per l’estament científic, quedava coix; i es va proposar un model participatiu de la societat civil: el Public Engagement in Science and Technology (PEST). El joc Decide n’és un exemple.
